Pas del sant per Andorra

“Corria el 1937, un any difícil per a Andorra, que des de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el juliol del 1936, rebia gairebé una vuitantena de refugiats cada dia. Fugien d’una Espanya en guerra i intentaven conservar la vida esquivant el grup de milicians de la CNT-FAI, capitanejats pel paleta anarcosindicalista Antonio Martín (més conegut com el cojo de Málaga i famós per les matances indiscriminades i la crema d’esglésies), que feia guàrdia pels voltants del Principat per matar tots aquells que intentessin entrar-hi.

Vista de Sant Julià de Lòria l'any 1937 © Josep Claverol Sesplugues

Vista de Sant Julià de Lòria l’any 1937 © Josep Claverol Sesplugues

Era la freda matinada del 2 de desembre, quan un grup de vuit persones, acompanyades d’un guia, després d’haver estat patint fred, fam i por durant dies als boscos, entraven d’amagat al país pel Mas d’Alins. Marxaven d’una Espanya tenyida de sang i donaven gràcies a Déu, sota el cel lliure i estrellat d’Andorra, d’haver arribat sans i estalvis.

El grup estava format per José María Albareda Herrera, un professor d’institut de Madrid, de 35 anys; Tomás Alvira Alvira, un altre professor d’institut, de 32 anys, llicenciat en ciències; Manuel Sainz de los Terreros Villacampa, un enginyer de camins, de 29 anys; Miguel Fisac Serna, un estudiant d’arquitectura, de 24 anys; Juan Jiménez Vargas, un estudiant de medicina, també de 24 anys; Francisco Botella Raduán, un estudiant de matemàtiques i arquitectura, de 22 anys; Pedro Casciaro Ramírez, un estudiant de ciències exactes a Madrid, de 22 anys, i per Josepmaria Escrivá de Balaguer i Albás, un capellà de 35 anys, el nom del qual segur que és familiar a molts lectors, ja que va fundar l’Opus Dei el 1928.

Sant Josepmaria i el seu grup l'any 1937   © Josep Claverol Sesplugues

Sant Josepmaria i el seu grup l’any 1937 © Josep Claverol Sesplugues

A causa de les fortes nevades, no van poder continuar el viatge cap a França, tal com tenien previst. Havien de fer servir el salconduit, que com a refugiats polítics els havien fet els gendarmes que vigilaven el país des del 1936. Aquests darrers havien estat cedits pel copríncep francès Albert Lebrun, a petició del copríncep episcopal Justí Guitart, per evitar que elements extremistes poguessin posar en perill la ben coneguda neutralitat andorrana.

Van allotjar-se a l’hotel Palacín, d’Escaldes, propietat de Josep Palacín i Maria Fité, oncles de l’avi de qui escriu aquest text. Es tractava de cal Jepet, on anys més tard hi hauria l’hotel La Grandalla i actualment s’hi ubica l’hotel Siracusa.

A Andorra van poder conèixer -aprofitant l’estada obligada al país per les fortes nevades- nombroses persones, entre les quals Mn. Lluís Pujol (l’arxipreste d’Andorra), el coronel René Baulard, el Dr. Berthezene (que els va vacunar a l’entrada al país), els monjos benedictins de Montserrat que s’havien exiliat aquí (que dirigien el col·legi Nostra Senyora de Meritxell), les germanes de la Sagrada Família d’Urgell (que també regentaven escoles a Andorra i renovaven els vots aquells dies), Mn. Guillem Adellach (vicari beneficiat d’Escaldes), els oncles del meu avi (Josep Palacín i Maria Fité) i molts joves de la parròquia, entre els quals Josep Torrallardona.

L'hotel Palacín (a dalt a l'esquerra)  l'any 1937   © Josep Claverol Sesplugues

L’hotel Palacín (a dalt a l’esquerra) l’any 1937 © Josep Claverol Sesplugues

Van romandre a l’hotel Palacín fins al 10 de desembre del 1937, és a dir, nou dies i vuit nits, moment en què, sortosament, va obrir-se el port d’Envalira i van poder sortir pel Pas de la Casa camí de Lourdes, primer, i de Burgos després. En aquesta darrera ciutat, podrien retrobar-se amb els éssers estimats, i mossèn Josepmaria Escrivá de Balaguer hi podria continuar la seva tasca d’evangelització.

La factura de l’hotel era ben clara, vuit persones a vint francs per persona i dia, més el deu per cent, en total 1.408 francs. Després de regatejar amb la tia del meu avi, van aconseguir de rebaixar la factura fins als 1.300 francs i sortir amb alegria cap al Pas de la Casa, on els esperava un autocar de catorze places que els duria a l’Hospitalet-près-l’Andorre, primera població en territori francès on podrien respirar tranquils, lluny de persecucions i nits en blanc.

El 26 de juny del 1975 moria Josepmaria Escrivá de Balaguer a Roma. La reacció davant del decés no es va fer esperar gaire, 69 cardenals i uns 1.300 bisbes de tot el món van sol·licitar al Sant Pare que n’iniciés la causa de beatificació i canonització. El 19 de febrer del 1981, el cardenal Ugo Poletti promulgava el decret d’introducció de la causa. El 9 d’abril del 1990, el Papa Joan Pau II declarava les virtuts heroiques del venerable servent de Déu Josemaría Escrivá de Balaguer. El 17 de maig del 1992, Joan Pau II el beatificava, a Roma, en una solemne cerimònia, juntament amb Josefina Bakhita. Finalment, el 6 d’octubre del 2002, el Sant Pare canonitzava el beat que, “amb sobrenatural intuïció, va predicar incansablement la crida universal a la santedat i l’apostolat”.

Avui, lluny de les rancúnies, la fam, les enveges, la por i les morts que comporta tota guerra, els andorrans podem estar orgullosos d’haver donat asil a un home, avui sant, que fa setanta-cinc anys trobava al Principat la seva “terra d’acollida”.

Potser recordant l’èxode que el va portar al nostre país, sant Josemaría escrivia, anys més tard, al seu llibre Via Crucis: “Quan els cristians ho passem malament és perquè no donem a aquesta vida tot el seu sentit diví. On la mà sent la punxada de les espines, els ulls descobreixen un ram de roses esplèndides plenes d’aroma”. “

Alfred Llahí i Segalàs

Capítol titulat “La visita d’un sant”, extret del llibre HISTÒRIES DE LA NOSTRA HISTÒRIA, d’Alfred Llahí , publicat al mes d’abril del 2012 (ISBN 99920-1-897-2)

Versió en castellà [+]

One thought on “Pas del sant per Andorra

  1. Retroenllaç: Andorra recorda sant Josepmaria | Sant Josepmaria i Andorra

Els comentaris estan tancats.